Edició: 2119, divendres 31 octubre 2014 a les 10:50h hi han 15492 notícies publicades



Portada | Opinió

Opinió

Acerca de Parc Sagunt, ¿una nueva oportunidad? (Natalia Antonino, concejal del PSPV en el Ayuntamiento de Sagunto)

Desde el Grupo Municipal Socialista esperamos que la aprobación de nuevos pliegos para la comercialización de Parc Sagunt, un recinto industrial y logístico, del cual se ha hablado, pero se ha hecho muy poco en su promoción y, sobre todo, en relación con el precio del suelo, que ha estado siempre muy por encima de la media del de toda la Comunidad Valenciana e incluso de otros polígonos similares, lo que le ha quitado, de entrada, competitividad restando interés a empresas que pudieran verse atraídas por este recinto que hoy sigue siendo una inmensidad de metros cuadrados vacíos a la espera de su utilización, revierta la situación y se convierta en una realidad lo antes posible.

Llegiu-ne més...
 

Confessions d'un escriptor: Josep Dionís Martínez

Confessions d'un escriptor: Josep Dionís Martínez

Avui entrevistem Josep Dionís Martínez, llicenciat en filologia catalana i mestre de valencià especialitzat en literatura memorialística, història contemporània, toponímia i antroponímia. Josep Dionís és un estudiós infatigable de la història, la cultura i la llengua de la comarca del Camp de Morvedre que ha sabut barrejat el seu treball com a professor d’institut amb la recerca documental al llarg de 35 anys de carrera.

Darrera actualització ( diumenge, 21 de setembre de 2014 17:32 )

Llegiu-ne més...

El conte del diumenge: El so de la pell (Francis Ferris)

El conte del diumenge: El so de la pell (Francis Ferris)

1.

—On sóc? I què és tot açò, tan líquid? Quina calentoreta!

...

—Ai! Per què tot es mou tant de pressa!?

...

—Ui! Qui parla allà a fora?

...

—Mm… mm… quantes cosquerelletes! Què és això que fa redolinets en la paret de la meua coveta?

2.

Un dimecres de maig de 1990. Un nou marcat al calendari: la fam passeja pels carrers de Lima i una dona acaba d’assabentar-se que dins de set mesos serà mare. S’acarona el ventre i estableix el primer contacte amb qui serà la seua filla.

3.

—Sóc dins la mare! Note com les seues mans m’acaronen. La fragilitat d’un finíssim horitzó de pell és l’únic que ens separa. Les línies de les seues palmes semblen caminets dibuixats a les parets de la meua coveta.

El ginecòleg es disposa a acompanyar la mare a la porta, però abans contesta una trucada de telèfon. Respon amb un sí i la conversa finalitza.

La mare el mira un segon i s’acomiada fins la pròxima visita. Ella baixa les escales i, per primera vegada, sent la por de viure. Allà a fora està la revolució,  els companys i les companyes que xisclen un vell lema: “per una pàtria lliure”, i tot això que ha pogut aprendre al llarg d’uns anys massa ràpids.

Però, finalment, ací i ara, tan sols està ella. Ella i la seua filla. Res més no li importa. De fet, si haguera de descriure què és la felicitat, diria que és eixe  precís moment.

4.

En aquell precís moment comença a parlar amb la seua filla. Ni tan sols sap si l’entén. Però això no importa. Quieta, al mig de les escales, la seua veu sona com l’eco tremolós d’algú que sap com ella, però fins i tot aquesta remor la sobresalta:

—Hola filleta! Sóc la teua mare! Em diuen Isabel i vas a estar set mesos dintre de la panxeta de la mare. Prompte te n’adonaràs d’un cordonet que fa que no et caigues.

—Mare, ja me n’he adonat: és màgic, em deixa volar com una milotxa i puc escoltar la teua veueta. Mira, mare, com balle…

5.

Mare i filla es dirigeixen cap a la porta. Les escales són les mateixes que fa un momentet, encara que les sensacions que abans tenia han canviat. Fins i tot la llum no és la mateixa: nota com el cor se li accelera i sent que li costa respirar. El tacte del daurat li transmet un lleuger vertigen. El món, el carrer, sembla esperar-la a una distància gairebé infinita. No sap ben bé què li espera, no sap res més que la respiració d’un instant esvaint-se. Tanca els ulls i espenta amb força. Ha de fer el següent pas. És necessari. S’ho diu dues vegades més i comença a avançar envers el seu primer dia d’una vida nova. O potser té la sensació d’estar tornant enrere…

6.

—Mare, què és aquest so que ve del teu pit? Sembla un rellotge!

—Boniqueta, el meu cor em diu que allà a fora passa alguna cosa. Per a l’hora que és, al carrer hi ha massa silenci. Ací no estem segures, puc sentir-ho. Cal que ens anem a casa. De seguida.

7.

Les escales ja s’han acabat i cal arribar a la porta per a sentir l’aire del carrer. El silenci es fa pesat, però la dona camina més de pressa. Creu que algú la crida, però no hi ha temps per esbrinar què vol, així que comença a córrer. Pensa d’agafar un taxi, però el carrer quasi és un desert: tan sols hi ha un cotxe i l’està seguint. No pot deixar de suar i sent com la seua pell es mulla d’aquest perill que a poc a poc l’ofega.

Cada vegada està més a prop del cantó. La seua salvació la té a uns quants metres. Una distància ínfima i, alhora, quasi inabastable. Si aconsegueix arribar, podrà acaronar de nou una seguretat que reconeix i necessita. Dues passes més i l’angoixa haurà acabat. Dues, tan sols… però aleshores un home es creua en el seu camí i, a l’esquena, el fred d’una pistola li abandona un calfred ran la pell.

8.

—No xiscles o amb un tir et deixe morta —li xiuxiueja una veu grisa a cau d’orella.

Un home l’agafa pel braç, l’espenta cap a dins d’un cotxe blanc i hom li furta la mirada sota els plecs d’un mocador negre.

El perill s’empassa les seues forces: pressent que és la policia secreta qui l’ha capturada. Potser ha arribat aquell moment temut i distant. L’hora de posar en pràctica tota la preparació rebuda al moviment revolucionari. Tantes hores repetides. Una escena que ara torna a veure clarament: els seus ulls esborren momentàniament tot el rastre d’un antic pànic. Llegeix el guió, un colp més. Cada paraula és una porta que no podrà obrir. Roman immòbil. Respira. A penes això la connecta amb un món feréstec i cruel. Però l’obscuritat del mocador no li impedeix sentir les olors que s’aboquen per la finestra. Murs de cases i una sola veu que prega per aquesta revolució. Els arbres, sota el vent, en un murmuri que aviat reconeix. Aquella frase, a cada instant, i molt més clara. Són les veus de milers d’amics i amigues cridant alhora. Silencis escrits sota les fulles. I la carícia del vent. L’únic que la sosté i l’anima…

9.

—Tinc por… no vull que ningú més m’escolte, només tu, mare… tu, tu també tens por! Una olor amarga m’ho confirma. Una ombra negra t’envolta. Què vol? No ho entenc, però vull acompanyar-te. La meua maneta apropa la seua tremolor a la teua ànima. Potser no m’escoltes, però aviat em tindràs present…

Té ganes de plorar, però encara no té ulls per a fer-ho… i es cargola al cordonet per a apropar-se encara més a sa mare.

10.

De sobte, el cotxe es para i l’arrosseguen cap a fora. Continua amb els ulls tapats fins que arriba a una habitació on, per fi, li lleven el mocador. L’han deixada sola amb el silenci que prompte sembla ressaltar un so conegut. A poc a poc una veu s’apropa. És la veu del seu company, del pare de la seua filla. Ho entén de sobte. Tot. Ha de començar a ser forta. El pes de l’absència és un abisme al seu davant…

—Mira, terruca: coneixes a este home? És el pare de la teua filla. Si ens ho dius, te’n podràs anar.

—Jo no conec a este home. Qui és?

La cara del policia comença a contraure’s. Els ulls pareixen dos bufes roges que se n’ixen del cos i volen menjar-la.

—Puta! Dis-me qui és el pare de la teua filla. Sabem que estàs prenyada. El teu metge ens ho ha dit.

11.

L’interrogatori segueix en una altra sala, xicoteta, fosca i sense ventilació. Les seues parets semblen acostumades a esmortir els crits desesperats dels cossos sotmesos a tortura. En aquesta ocasió, davant dels seus ulls apareixen tres hòmens. Són grans i ben fornits. Dos d’ells subjecten a ma mare pels braços  mentre que l’altre comença a colpejar-li la panxa.

—Si ens ho dius, deixarem viure la teua filla. Si no, coneixerà ben prompte el color amarg del colps.

Un seguit de colps, de paraules que mai no havia escoltat abans, comencen a enfonsar-se en el seu ventre.

12.

—Per què allà fora tothom xiscla?  Els colps són massa forts per al meu cos. Les meues orelletes són menudes i els crits, de tan grans, no puc ni escoltar-los. Vull amagar-me dins d’aquesta fosca. Trobar l’instant ocult on la teua veu no m’arribe. La nuesa de la teua sang m’ofega el coll i no puc fer res.

Mare, es pot sentir ràbia i impotència abans de nàixer?

—Boniqueta, no passa res. La mare no deixarà que ningú et faça mal. Agafa’t fort i somnia. Mira les estrelles, la lluna ens somriu. Si et fixes bé, la pots endevinar dins la teua boira. És blanca i et canta una cançó de bressol.

13.

M’agrada sentir la mare quan em parla. La seua veu és com una cançoneta de bressol. Tot s’esvaeix encara en aquesta boira. Ara sí, la veig. Una lluna ben blanca em somriu una mica. Aquesta escalfor m’agrada i m’entra son. M’adorm lentament escoltant les paraules…

14.

Quan passegem per la platja, em conta coses de mon pare. Esmenta el seu nom i durant uns segons pareix quedar-se sense paraules. Crec que té ganes de plorar i, en compte d’això, s’engul les llàgrimes.

—Mare, m’abelliria escoltar la teua veu mentre plores!

Aleshores, continua dient-me que mon pare és un revolucionari, i que la revolució no el deixa estar al seu ni al meu costat. La família cal que espere; però jo no ho entenc. Aleshores, em queixe i li done una patadeta a la panxa que ella rep com que estic viva i que sóc un poc enjogassada.

—Ai, filla! Ara el sol està calfant la mar i sembla jugar amb l’escuma de les ones. Mira, vols conèixer-li l’oloreta?

Ella, s’acosta la mà mullada d’aigua marina a la panxeta i es banya la pell.

—Mmmm… quina oloreta! Mare, en vull més. És tan refrescant! Ací dins tot està molt calentet i, de vegades, fa caloreta. La mar em refresca i em fa cosquerelles quan l’olore.

—Boniqueta, a la mare li encisa l’esclat del soroll de l’escuma arran l’arena. Abans de cada missió, venia a la platja i la mar em donava forces. Em recordava qui era i per què lluitava. Després, deixava que em plenara els pulmons amb la seua brisa i que un colp d’aire m’espentara.

Jo escolte la mare però no l’acabe d’entendre. Ella m’ho endevina i comença a explicar-m’ho:

—La mare i el pare volem que cresques en un país lliure de malalties que arrosseguen el cor de les persones fins a deixar-les sense drets. Escoltem la fam del pobre, la injustícia que ompli els carrers de patiment i fa que uns pocs s’aprofiten de la gent. Aleshores, lluitem per un país on puguem caminar sense por. La por esclavitza a les persones i fa que s’obliden de qui són. Tu encara no saps què és sentir por. Quan la sentes, ho comprendràs millor.

Mentre escolte a la mare, em pregunte per què és tan difícil viure. Ací dins em sent tant lliure… potser no serà igual allà fora.

Si poguera parlar, li preguntaria què té a veure la revolució amb tenir un pare.

15.

En el naixement: han passat els mesos i tot sembla preparat per aquest pas. Els seus sentiments són contradictoris… I un desassossec li naix ben endins.

—No vull nàixer, tinc por de ser dona. Mare, deixa’m ací, no tires tant fort… ara que nasc, tinc por que la llum em faça mal… creue les mans per a no sentir el dolor dels colps, tinc por que algú em pegue com a ma mare. Si la finalitat de la revolució és la llibertat, per què els revolucionaris s’empresonen a les idees. És la primera vegada que respire al costat de la mare. No sabia que els hòmens també podien ser pares… No vull sentir les veus que violaren ma mare i tinc por que em facen sentir vergonya de ser dona.

16.

No puc anar a la platja, tinc por de la mar.. L’olor a mar em fa sentir angoixa. M’abelliria passejar per la sorra de la platja del malecó, però els meus peus no ho aconsegueixen, el meu cos s’empresona en un record que no em deixa respirar. Hui he aconseguit arribar a la voreta de la mar, i la meua pell està salada. Rep l’oxigen com una maledicció i no sé per què em trobe tan malament.

Però fa sol, i només sent els núvols amagats, tinc por que les aigües em traguen, per què?

M’abelliria preguntar-li-ho a ma mare, però ella no està. De vegades la cride i, quan crec que em parla, em desperte d’un somni.

Ací tots em miren com la filla que promet el canvi, i jo em veig com una òrfena de pare i mare. Quin sentit té la revolució si no tinc ni a ma mare ni a mon pare?

Tothom coneix mon pare, menys jo. Sembla un fantasma que no em deixa. A cada passa que faig la mar em regala una altra cançó. Potser pagarà la pena de mirar endavant. Hui l’horitzó s’endevina net. Com la gavina blanca, tanque els ulls i la lluna lentament em canta una cançó de bressol.

Francis Ferris

Muniesa justifica la privatización del socorrismo con la ausencia de incidentes graves (Juan Carlos Requena, concejal del PSPV en el Ayuntamiento de Sagunto)

Que el concejal Muniesa evalúe como muy positivo y seguro el verano 2014 en nuestras playas haciendo referencia y defendiendo la privatización del socorrismo como una fórmula que funciona, es una demagógica manipulación de un modelo de gestión que no justifica ni excluye la gestión pública que durante años se ha venido realizando con iguales resultados.

Llegiu-ne més...

Menos matriculaciones en la universidad pública (Ximo Estal, CCOO Camp de Morvedre)

La subida de precios y la disminución de becas están provocando la caída de matriculaciones de la universidad pública, cifra que  podría dispararse aún más si se sustituyen ayudas por préstamos

Llegiu-ne més...
Pàgina 10 de 290