Si férem una cronologia de la situació econòmica del Regne d’Espanya des del moment en què va esclatar la crisi econòmica o fins i tot abans i al costat de les dates posàrem les declaracions dels màxims responsables polítics i econòmics de l’Estat, veuríem que totes aquestes tenen un punt en comú, el fet que eren afirmacions que al poc de temps la realitat va desemmascarar tot mostrant que no eren més que fal•làcies, que ens estaven mentint potser per a ocultar amb bones o males intencions que com a societat anàvem de cap a la catàstrofe o bé que ells anaven donant colps de cec i jugaven irresponsablement a si l’encerte l’endevine.

Foren dites amb bona o mala fe, aquestes afirmacions, el cas és que l’administració a càrrec del poder executiu dels diners públics ha estat marcada per la mentida, potser per a crear un miratge, una realitat ideal de cara als ciutadans o als mercats, no sé sap mai, com tampoc no sé sap per a qui realment treballen els grans partits polítics, si per als primers o per als segons.

Les ínfules de gran potència internacional amb les quals va impregnar el subconscient col•lectiu el renovat nacionalcatoliscisme espanyol personificat en la figura d’Aznar, un individu que, lluny d’haver-se retirat, mou els fils des de la Fundació FAES, van crear la falsa veritat que aquest era un país cada vegada més ric i poderós.

Quan se’n va anar Aznar, per una carambola d’aquelles que ens reserva de vegades el destí, un senyor de Lleó va guanyar les eleccions. L’home tenia fam de vertaderes polítiques de progrés que dugueren a un canvi real a nivell de polítiques autonòmiques, per acostar-nos el màxim a l’estat federal, i de polítiques socials que ens acostaren a la situació dels països del nord d’Europa, però els resultats del seu govern han estat els majors retrocessos en matèria de drets socials i autonòmics de la història de la democràcia espanyola, uns retrocessos que aquell que va perdre dues vegades les eleccions contra qui diuen que és el pitjor president del govern dels darrers trenta anys ara acabarà de consolidar per a desvirtuar l’estat autonòmic i l’estat del benestar social. I, a més, ho fa traint el seu programa electoral i, per tant, el contracte que té amb el seu electorat i, per si no n’hi ha prou, tin, dues tasses, tot això després d’haver sigut molt bel•ligerant amb les mateixes polítiques que ara promou. Ara demana als altres, vull dir sindicats, partits polítics, ciutadans, que se sacrifiquen, que facen pinya al voltant del seu govern, quan ell no ha estat mai capaç de fer-ho, ens diu que no és el moment de les demandes ideològiques, quan ell es mou totalment per ideologia, una ideologia neoliberal i recentralitzadora que intenta de totes totes aprimar al màxim l’estat del benestar, trencar el contracte social i que paguen la crisi les classes mitjanes i els treballadors, i per a mostra un botó: amnistia per a tot aquell que ha evadit impostos i ens els puja als altres, puja l’IVA als espectacles teatrals, a la música i no als bous, retalla la representació política als ajuntaments en detriment de la pluralitat política, potencia les diputacions, uns organismes opacs els administradors dels quals no elegix directament la ciutadania...

L’home ens la vol clavar de través i damunt demana que no ens queixem!

Les propostes econòmiques que ens fa causaran molt de dolor i segurament no serviran per a res, el temps ho dirà, això. Ara, jo tinc la sensació que prompte ens tocarà tornar a donar un colp de timó.