Els vells republicans estaven convençuts que el progrés i el canvi social arribarien a aquestes terres a través de l’educació del poble i des de sempre van lluitar perquè tots els ciutadans tingueren accés a una educació pública i de qualitat, ja que l’educació no és un negoci ni una manera d’adoctrinar la ciutadania, sinó el fet de donar-li una formació i per tant una eina a l’individu perquè puga realitzar-se com a persona i com a ciutadà. Amb l’excusa de la crisi i d’eixa necessitat d’austeritat que els ha entrat als governants, aquests han decidit retallar en polítiques educatives i pegar així una tisorada en un dret fonamental de la ciutadania: el de l’accés per part de tots a una educació digna, pública i de qualitat.

 

I qui serà el gran beneficiat d’aquests retalls? Doncs com més afeblim la pública, més possibilitat de creixement tindran els col•legis i universitats privats i concertats.

 

I qui podrà accedir-hi? Només aquell que ho puga pagar.

Els vells valencianistes, allà per les primeries del segle XX, eren conscients que l’única manera de frenar el procés de substitució lingüística era portar el valencià a les escoles, i amb aquest objectiu van promoure campanyes i allà on pogueren donaren classes de valencià, al marge d’un Estat amb una visió cavernària de la llengua i de l’educació.

Dècades més tard, garantit el dret a l’educació i amb el valencià a les escoles de la mà d’un canvi de règim polític, la substitució lingüística continua avançant, acompanyada d’alts índexs de fracàs escolar.

I qui té la culpa del fracàs de bona part de les polítiques de normalització i ús del valencià? Segurament qui ha estat l’encarregat de planificar-les i gestionar-les.

I qui té la culpa dels alts nivells de fracàs escolar? Doncs els responsables de les polítiques educatives.

I ara què fem? Perquè alguna cosa haurem de fer, no? Una societat no pot restar quieta, immòbil, ha d’avançar cap endavant o cap enrere, ha de prendre alguna decisió i no esperar que la prenga un altre per ella.

Hem comés l’error de posar al capdavant de l’educació pública i de la defensa del valencià aquells que no creien ni en l’una ni en l’altre. És més, els diré que fins i tot tenien el cor i la butxaca rendits a altres interessos, i com era d’esperar han actuat com a vertaders, subtils i eficaços botxins d’allò que havien estat cridats (i pagats) a defendre.

I no es pot tirar la culpa al sabater perquè des de Madrid ens feia sabates de paper, ací qui ha tallat el bacallà des de fa quasi dues dècades han estat els mateixos que ara ens ho volen arreglar, i tinc la sensació, amigues i amics, que amb ells estem ben apanyats.

Un altre dia si volen parlem de sanitat o del sistema financer valencià.