Segons el prestigiós Diccionari Alcover, la paraula deport és una derivació postverbal de la paraula deportar, que ve a significar, en una de les dues entrades de què compta, diversió o recreació. D’altra banda, el mateix diccionari ens diu que la paraula esport és el joc o exercici corporal en què es fa prova de destresa, agilitat o força en profit simultani del cos i de l’esperit. Aclarits des del principi aquests dos conceptes, voldria preguntar-li a vosté que guaita per la finestra digital on apareix aquesta columna setmanal si sap quants infants i joves practiquen esport en el nostre país. Si sap quants progenitors i amics els seguixen allà on juguen. Perdone que no espere la seua resposta, però, segurament, són milers els que practiquen un esport i altres tants els que practiquen el deport de veure els seus fills, néts, germans o amics practicant-lo.

Sóc d’eixos pares que tots els caps de setmana practica el deport de veure el seu fill jugar, i la veritat és que he gaudit de moments de gran satisfacció, però en altres patisc i he patit d’allò més, sobretot quan veig la quantitat de pares que no hi van a deportar, és a dir a divertir-se (no siguen malpensats), sinó que hi van a alterar-se i a discutir-se amb els pares de l’equip contrari, amb l’àrbitre (que pareix que no faça res ben fet), amb els entrenadors (que no tenen ni idea d’estratègia, ni d’organització) o amb els adversaris dels seus fills (una mena d’ogres). És trist i fins i tot fa mal assistir a eixe espectacle d’éssers humans acalorats per un joc sense més transcendència que el de transmetre als fills experiències i valors positius, com ara el de saber treballar coordinats i en equip, el de la competitivitat sana, el de dur una vida saludable, etc.

El mateix diccionari diu que un esportista és aquell que es dedica a l’esport, ai, els diccionaris, que mal queden quan no acaben de definir els conceptes, un esportista, a més, és un individu competitiu però generós, capaç de transmetre valors positius a aquells que el seguixen. Quan un esportista, per molt amateur que siga, no es conforma amb obtindre una victòria merescuda sobre el seu rival, no controla els seus més baixos instints i gaudix humiliant-lo, aquest no és un esportista, és una altra cosa que parla molt i mal d’ell. Com tampoc ho són deportistes aquells que bramen i insulten des de les grades com si la vida els anara en el joc. U, que assistix perplex a tot aquest enrenou que es munta amb l’excusa de l’esport, no acaba d’entendre aquestes actituds, aquest balafiament d’energia, quan hi ha temes més importants en la societat sobre els quals abocar-les i sobre els quals molts callen.