Aquests darrers dies d’hivern ha fet un oratge d’allò que es diu primaveral, encara que si la primavera la tinguérem que definir d’alguna manera hauria de ser com un pas de transició de l’hivern cap a l’estiu on l’inestabilitat atmosfèrica és més o menys constant; però deixem com estan les coses ja que al cap i a la fi vostés m’han entés.

Mentre els carrers del poble es negaven amb l’esclat de centenars de petard, preludi d’unes falles que ja hem cremat, a casa hem aprofitar aquests primers dies de març per a eixir a fer una passejada per la serra Calderona. Nosaltres som uns excursionistes una mica especials, en aquests temps et pots trobar individus agosarats que baixen en bicicleta pel corriol de la font del Campaner tot seguint el Gr-10, o que puja corrent com si portara un bou darrere des de la Comediana al Rodenet i fins i tot hi ha parelles amb el carret on porten el fill o la filla ascendint pel torturat camí que porta a la Penya Roja com si es passejarà per la glorieta. Nosaltres som de la vella escola, som de motxilla, bastó i xiruques i eixim a gaudir dels petits i grans trets del nostre paisatge muntanyenc, alhora que compartim una bona conversa. A la motxilla no portem barretes energètiques, ni líquids isotònics, sinó un bon entrepà que serà el centre d’un bon esmorzar regat amb vi i tancat amb un café tocadet. El ritme de la nostra caminada és irregular, ens agrada aturar-nos per discutir la solidesa d’uns bancals i lloar la faena dels esforçat margeners capaços de construir amb les seues mans vertaderes muralles de pedra seca, ens agrada comprovar que no tots els conreus de secà han estat abandonats. Ens aturem també per a veure com des de diferents punts com ara al barranc del Salt les muntanyes dibuixen amb les seues vessants un triangle invertit per entre el qual apareix lluminós l’atzur del mar.

La serra Calderona és un petit gran luxe que tenim molt a la vora i que paga la pena descobrir, és cert que en alguns lloc tens la sensació sobretot en dies festius que hi ha massa gent, que és impossible la soledat, que les seues sendes i camins són com rutes de la Coca-cola, pel trànsit de gent, però també pel rastre que deixen. Nosaltres amb això som molt primmirats, el fem sempre el portem de tornada a casa, però hi ha esportistes, entre els quals també incloc els caçadors d’animals i de bolets, que allà on caguen deixen la merda per dir-lo d’una manera rústica i entendible. Un bon amic meu, amb el que solc eixir a la muntanya, sempre quan acabem d’esmorzar i reiniciem el camí, amb la bossa de plàstic amb la que duia l’entrepà es dedica a recollir pots, llaunes i ampolles i fins i tot cartutxos, de vegades els altres companys seguim el seu exemple i en arribar al poble deixem en els diversos contenidors de fem un bon grapat de bosses plenes a vessar. Li agrada repetir que si tot el món fera el mateix la serra estaria més neta. Però cada diumenge quan eixim d’excursió les sendes i camins continuen igual o fins i tot pitjor, hi ha llocs on les casetes de secà han donat lloc a improvisades urbanitzacions que tenen un o dos punts on amunteguen els veïns els residus sòlids i després en dies de vent s’escampa i que són un focus important de brutícia i d’incivisme i desídia. Hi ha bancals agrícoles que després d’haver sigut recol•lectats els cítrics apareixen plenes de pots, llaunes, ampolles de vidre i fins i tot de garrofes de plàstic que els collidors de nova escola, els de la vella no ho haurien fet mai, han deixat abandonades.

El meu amic cada diumenge continua omplint la seua bossa amb els residus que troba, personalment crec que l’únic que aconseguix mantindre neta és la seua consciència.