Tinc un amic, d’aquells que es diuen compromesos, vull dir compromés en la dignificació de la llengua i la cultura del país, compromés també amb la lluita per una societat més justa, que un bon matí em va dir mentre miràvem la comarca de l’Horta des d’eixa magnífica talaia que és el cim del mont Picaio: «No t’estranye si un dia em dóna per desaparéixer i em tanque en un xicotet taller per a construir-me una màquina del temps amb la qual fugir d’aquest laberint ple de paranys i mala fe en què han convertit, entre uns i altres, aquest estat suposadament democràtic, i em pose a buscar el moment exacte en què es va llançar a perdre aquest país nostre». «I què faràs si el trobes?», li vaig preguntar ingenu. «Fer el possible per a canviar-lo des de l’arrel, inventar-me un camí més lluminós que aquest passadís fosc pel qual transitem». Després callà i els ulls se li perderen en l’atzur de la Mediterrània. El seu silenci va fer que em capbussara en els meus pensaments.
